Tornada a Londres

El meu viatge de tornada ha estat del tot entretingut… Afortunadament a mi no em va passar res, pero he sigut espectadora de primera en 3 histories:

Els freaks: A la cua d’embarcament ens vam trobar dos personatges molt curiosos. Tenien molt de delicte: baixets, sobreexposats al sol, cabells curts tenyits de ros pollito, amb unes arrecades tipus aro daurat a l’orella, bermudes, camisa blanca de lli i moltes anells a les mans. A mes a mes, els dos mini clons d’en Dani de Vitto en versio gay, parlaven d’una manera rarissima… La ultima paraula de cada frase l’arrossegaven fins que ja gairebe no els hi quedava aire, acompanyat d’una cantarella molt graciosa, per posar un exemple, deien: “chickeeeeennnnnnn”, “lateeeeeer”, “waitiiiiiiing”. Jo anava rumiant: “D’on coi deuen ser???” Finalment li pregunto a la Sophie, quin accent mes curios que tenen aquests dos, no???? D’on son???? I la seva resposta: “They are SIMPLE”. Vaja!!! Traduccio literal del diccionari: “Bobos”… Intentare evitar simplelandia / bobolandia, no sigui que se m’enganxi la seva manera de parlar.

Les borratxes: Un cop a dalt de l’avio, just a la fila de darrera, dues Angleses granadetes i poc cuidades amb una merda com un piano intentaven lligar amb un Australia de vint i pocs que tenien assegut al costat. El viatge es va fer etern… Les ties no paraven de beure vi blanc, i l’Australia que, o be li feien gracia o be es volia enfotre d’elles, els hi anava donant conversa. Resultat, dues hores sentint una conversa el mes idiota possible, l’Australia deia algu i les ties feien el notes, rient-l’hi totes les gracies, pero de manera escandalosa!! Jo crec que fins i tot el pilot, tancat dins la seva cabina, hagues pogut participar a la conversa!!

El susto: Quan faltava ½ hora per aterrar a Stansted, una senyora que estava a dues files per davant nostre comenca a cridar:
“Matthew, Matthew!!!”
Miro cap endavant i veig a un senyor assegut al costat de la finestra convulsionant. Les persones que tenia als seients contigus, salten al passadis, i li cridaven a la seva dona “Es epilectic??? Es epilectic???” 3 segons mes tard, l’home para de convulsionar i cau mig desmaiat. La dona cridant: “No respira, no respira!!!”. Les hostesses en veure el merder de gent que hi ha i els crits venen corrents, amb tot el panorama i veient que l’home no tornava en si, la dona comenca a cridar “hi ha un metge a l’avio???? hi ha un metge a l’avio????” Del seient de darrera meu salta un senyor “Soc metge, soc metge!!!!” Surt disparat a atendre l’home i despres d’una mica de tensio, aconsegueix reanimar-lo. Ostres!! Tot va passar tant rapid!!! En Matthew ahir va tornar a neixer.
Va ser tipic de peli. I jo em pregunto, quan crides “Hi ha algun metge a la sala????” Sempre te’n surt un????
Tot i l’incident, la resta va anar be, vam aterrar a l’hora sense problemes, pero ens vam haver d’esperar asseguts dins de l’avio uns 20 minuts fins que els del SAMUR de Stansted van acabar de fer-l’hi el “chequeo”, i ens van anar deixant sortir a poc a poc.

Welcome to London!!